L'evolució, una teoria en constant progrés
Al llarg de la seva història, el problema més gran de la Biologia evolutiva ha estat el de formular una única Teoria de l’Evolució que arribés a vertebrar els tres grans nivells de discontinuïtat que intervenen en l’evolució: el gen, l’organisme (o individu) i l’espècie.
Després de l’acceptació del fenomen de l’Evolució, una profusió de noves teories, neolamarckistes, finalistes, ortogenetistes, i mutacionistes, van inundar el confús panorama de la Biologia evolutiva de principis del segle XX. El recurs al caràcter omnímode de la selecció natural va néixer doncs com “ombra” enfront de tota una cohort de mecanismes fantasmagòrics de l’Evolució.
Com en els temps de Darwin, era necessari mostrar que el canvi evolutiu podia ser explicat mitjançant un procés simple i quotidià. Pel mateix, un model com el d’Equilibris puntuats hauria sigut immediatament assimilat pels corrents mutacionistes i inclús creacionistes, com ja va ocórrer amb Cuvier, al no existir encara un paradigma evolutiu sòlid en el qual enquadrar els fenòmens de canvi accelerat o de stasis evolutiu.
Només després de diverses dècades de rodatge, i una vegada plenament refermada la Teoria Sintètica com a paradigma definitiu de la moderna Biologia evolutiva, han pogut aflorar les ombres que aquesta formulació va deixar pel camí.
Així doncs, encara que en els anys 70 i 80, determinats aspectes de la Teoria Sintètica van haver de ser corregits, aquestes successives crisis mai no han debilitat la robusta idea de Darwin, al contrari, l’han enriquit i matisat. Les anomenades “crisis” del darwinisme, doncs, mai han posat en perill el mecanisme bàsic que Darwin va dissenyar, sinó que cal veure-les com un procés de maduració que encara no està conclòs.



