Georges Cuvier
Qui era Cuvier?
Georges Léopold Chrétien Frédéric Dagobert, Baró de Cuvier va ser el primer gran promotor de l'anatomia comparada i de la paleontologia.
Va ocupar diferents llocs d'importància en l'educació nacional francesa a l'època de Napoleó i durant la restauració dels Borbons.
Quina relació té Cuvier amb la teoria de l'evolució?
Enfront de Lamarck, Cuvier negava la possibilitat de canvi d'una espècie en altre. Mantenia una visió arquitectural de l’ésser viu, d’acord amb la seva “llei de correlació dels òrgans”.
Com diu a la seva obra Discurs sobre les revolucions de la superfície del globus:
“tot ésser organitzat forma un conjunt, un sistema únic i tancat, a on les diferents parts es corresponen mútuament i cooperen a la mateixa acció definitiva per una reacció recíproca. Cap d’aquestes parts no pot canviar sense que les altres també canviïn i, com a conseqüència, cada una d’elles, considerada separadament, indica i revela totes les altres”.
En altres paraules, un carnívor com el lleó tindrà dents de carnívor, urpes de carnívor i intestins de carnívor, però ningú no ha vist mai un felí amb dents d’ovella o unglots. La modificació d’una sola peça implicaria la modificació de totes les altres peces de l’organisme. Com a conseqüència lògica, doncs, per a Cuvier l’evolució biològica, és a dir, la transformació d’una espècie en una altra, era impossible.
D’altra banda, més enllà del que són els caràcters més generals de l’organisme, Cuvier, com abans Buffon, admetia la possibilitat de existència de modificacions particulars (per exemple, en el cas de les mides o els hàbits de les espècies que el carnívor ha de caçar):
“de cada una d’aquestes condicions resulten modificacions de detall que deriven de les condicions generals“.
Cuvier no nega la possibilitat de modificació dels éssers vius (que és evident en el cas de les races domestiqués). Però aquestes modificacions extremes, que d’altra banda no traspassen el llindar de l’espècie, no arriben a produir-se a la Natura:
“La Natura té cura, a la vegada, d’impedir l’alteració de les espècies que podria derivar-se de la seva mescla, per l’aversió mútua amb que las ha proveït”
Només “l’imperi de l’home” ha pogut alterar aquest ordre, forçant l’aparició de diferents varietats que, per si mateixes, mai haurien arribat a generar-se. La distinció operada per Cuvier entre caràcters “superficials” variables i poc significatius, davant els caràcters estructurals immutables que delimiten les espècies permet a aquest autor d’acceptar la possibilitat de l’adapta ció, sense arribar a negar l’estabilitat de las espècies.
Com Lamarck, doncs, Cuvier admet l’existència d’un mecanisme d’adaptació. A diferència d’ell, però, considera que cada categoria d’ésser viu —cada espècie— constitueix una entitat discreta que juga el seu paper en un univers orgànicament travat i estable, només modificable a traves de grans revolucions d’abast general. L’antitransformisme de Cuvier és més una defensa de la realitat de l’espècie, que no una negació de que aquestes puguin, sota determinades condicions, variar.



